Tim O’Reilly: La popularització del concepte web 2.0

Tim O’Reilly va néixer a Cork (Irlanda) l’any 1954. Fundador i president de l’editorial tècnica O’Reilly Media, és considerat un fort impulsor del software lliure, així com també un dels autors principals de la idea de web 2.0. Per tant, li devem tot el seguit de conceptes associats a aquest últim terme.
En ple context de la web 1.0, l’editorial tècnica O’Reilly i els seus associats van adonar-se de la necessitat, de l’emergència d’una nova concepció de la xarxa. Calia, doncs, crear un àmbit molt més participatiu i innovador que passés, òbviament, per una explotació més pertinent dels recursos que oferien les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Més endavant, aquesta nova tendència va rebre el nom de web 2.0. Intentant desxifrar la seva rellevància dins de la gestió cultural, O’Reilly va destacar-ne les cinc característiques principals:

• Aplicacions multiplataforma: A l’hora de dissenyar alguna aplicació específica en un entorn web 2.0, fa referència a diversos tipus de programes que normalment s’executen des d’una web i que poden utilitzar-se des de qualsevol navegador (Explorer, Firefox, Opera, Safari, Galeon...) i des de qualsevol sistema operatiu (Linux, Windows, Mac, OS...). Es tracta, en definitiva, de la multiplicitat d’opcions de què disposem; no pas d’un estancament, d’una sola possibilitat d’acció o execució.

• Construcció col·lectiva de les dades: L’usuari com a col·laborador: És la característica més representativa de la web 2.0, ja que es basa en l’oferiment d’un mitjà de col·laboració o de construcció conjunta. D’aquesta manera, s’espera que els mateixos usuaris siguin els qui exposin i introdueixin unes determinades dades (per exemple, a Google i Viquipèdia).

• Identificació i localització d’ítems (RSS i XML): La tecnologia RSS (Real Simple Syndication) permet saber quan s’ha actualitzat la informació, en una aplicació d’Internet, sense cap necessitat de visitar-la. Així doncs, possibilita que sistemes com els blogs (per exemple, http://blogs.periodistadigital.com/chispazos.php) o els podcasts (per exemple, http://www.earthmusicnetwork.com/portal/) siguin realment útils tot facilitant la creació de mètodes d’agrupació d’informació a partir de diverses fonts, els anomenats aggregators (per exemple, Bloglines i Google Reader).
  La tecnologia o sistema de marcat d’elements informatius XML (eXtensible Markup Language) permet facilitar la creació de pàgines web molt més interactives i complexes on, tant els processos de “customización” de les mateixes (per exemple, http://google.com/coop/cse/), com el fet de separar-ne el contingut de la forma, són algunes de les opcions de què disposem.
  Ambdues tecnologies, en un conjunt, suposen la part més tecnològica de la revolució web 2.0.

• Intel·ligència col·lectiva: Vindria a ser una espècie de conclusió o deducció de tot el seguit de dades introduïdes pels usuaris. És un únic reflex de moltes idees, el pensament comú de centenars, milers o fins i tot milions de persones.

• Data remix: Fa referència a idees com la localització i la identificació d’un material, ja anteriorment presentat per altres persones, per tal de construir nous sistemes informatius a partir d’un reciclatge previ. En altres paraules, permet l’aplicació web que utilitza contingut de més d’una font per a crear un nou i més complet servei. Pot consistir en un mashup (aplicació web híbrida. Per exemple, http://www.keegy.com/) o en un bloc (espai web a mode de diari públic que s’actualitza freqüentment) de notícies que reutilitza material d’altres blocs.