Creació Flash

Aquí us deixem el link a la nostra creació Flash



Esperem que us agradi

Conclusions al voltant de l’aplicació del web 2.0 a la cultura

A mode de conclusions, podem apuntar que la web 2.0 és una manera d’apropar la cultura al públic. Conseqüentment, la correcta gestió cultural en un entorn web 2.0 esdevé un procés més natural que l’anterior model web 1.0, ja que utilitza molt millor els recursos digitals que possibiliten que molts usuaris parlin amb molts d’altres i, a la vegada, generin continguts col·lectivament. Precisament, aquesta facilitat a l’hora de construir i generar continguts de manera col·lectiva és la que permet crear localitzacions web on, gràcies al petit esforç d’un gran nombre de persones, podem tenir accés a tot tipus d’informació i objectes culturals que, d’una altra manera, resultaria molt car produir des d’un model de propietat (monopoli del material). Per tant, si atenem a tot aquest seguit de factors, veiem com la web 2.0 és també un sistema molt més adequat –i aquesta és la paraula- al nou status de l’objecte cultural i a la seva distribució, així com, alhora, a les recents reflexions i plantejaments al voltant del que hauria, i no hauria, de configurar finalment allò que tots entenem com a propietat intel·lectual.

El taló d’Aquiles d’un projecte cultural basat en la web 2.0

La participació. D’una banda, és tracta de la característica més rellevant de la revolució web 2.0. Tot i així, paradoxalment, també és el tret que està exposat a una major vulnerabilitat. Fràgil i indefensa, la participació pot mostrar-nos dues cares completament inverses.
Sense una participació suficient, els materials generats col·lectivament pels usuaris seran, de manera inevitable, fluixos o, fins i tot, inexistents. És així de simple, sinó, quin sentit pot tenir que un usuari produeixi si, posteriorment, no n’hi haurà cap que consumeixi?

Per tal d’arribar a una solució, moltes han estat les campanyes de promoció online i offline que han pretès facilitar el coneixement de diversos projectes. Amb tot, res millor que la utilitat de les cinc estratègies del meu recent comentari “La gestió de la participació en un entorn de web 2.0: Els videojocs (comparativa)” –col·leccionar punts, passar nivells, feedback automàtic, torns i ‘customización’- a l’hora de garantir una participació fluida, estable i, sobretot, eficaç.

La gestió de la participació en un entorn de web 2.0: Els videojocs (comparativa)

Aquest comentari pretén abordar la idea de com poder gestionar la participació dels usuaris per tal que resulti eficaç –funcional- en un context de web 2.0.
Així doncs, a partir del ‘concepto de remediación’ ideat per Bolter i Grusin, els nous mitjans de comunicació no neixen del no res, sinó que imiten o ‘reMEDIAn’ mitjans anteriors. És una solució aparentment senzilla i eficaç. Tot i així, cal preguntar-nos sobre quins mitjans previs es basa l’esmentada gestió de la participació en les aplicacions més exitoses del planeta web 2.0. I precisament aquí és on apareix, de la mà de l’experta en jocs de caràcter social Amy Jo Kim, un referent comú: els videojocs. A través d’ells, pretenem establir un símil, un nexe d’unió per tal d’averiguar com es regeixen les estratègies de gestió de la participació dels usuaris en un entorn de web 2.0:

• Col·leccionar punts: Molts fòrums de discussió (per exemple, Barrapunto) basen les jerarquies dels usuaris en el nombre d’intervencions realitzades. La unitat de mesura són els anomenats ‘punts de karma’. És com una sensació de progrés.

• Passar nivells: Es tracta, un cop hem aconseguit una sèrie de punts, de pujar esglaons. Ebay, l’empresa de subhastes per Internet, n’és el clar exemple. En ella, els usuaris col·leccionen estrelles de diversos colors que no fan més que indicar la fiabilitat d’un determinat usuari cap a aquest espai web.

• Feedback automàtic: Els videojocs estan caracteritzats per la facilitat amb què, al pitjar un botó, el sistema respon quasi de forma instantània i es transforma a través de la pantalla. De la mateixa manera, Google Earth o Google Maps aprofiten aquesta facilitat d’execució per a convertir l’estàtica acció de mirar un atles, en un joc interactiu.

• Torns: Partint de la idea que tota activitat social està basada en torns, ens adonarem que la majoria de sistemes que donen accés a notícies en funció del grau d’interès que generen en els usuaris d’una comunitat (per exemple, Menéame), utilitzen aquests sistemes de torns per a facilitar una interacció molt més atractiva.

• ‘Customización’: Posant com a exemple Myspace, faria referència a la sensació de tenir el control total sobre un espai concret, decidint colors, imatges, música, texts, etc. Aquesta atracció, unida a l’òbvia facilitat de ‘customización’ de moltes pàgines web, és un element clau en un projecte digital d’arrel cultural, ja que es propicia la llibertat d’expressió dels usuaris.

A pròposit de la web 2.0, un exemple: La Viquipèdia (avantatges i inconvenients)

La Viquipèdia és l’enciclopèdia virtual més gran mai coneguda. Comunitària i participativa per definició, qualsevol persona pot accedir als seus continguts, modificar-los i afegir-ne de nous; aquesta és la filosofia d’un servei emmarcat en la nova generació d’Internet (web 2.0).

La seva principal característica és que ha estat construïda per tot un seguit d’usuaris que, amb el pas del temps, han anat introduint i editant tot tipus de texts relacionats amb els temes més variats. D’aquesta manera, els propis usuaris han esdevingut productors i manipuladors d’informació, per la qual cosa s’ha establert un cert grau d’interactivitat (ja no es veu tan sols com una mera enciclopèdia, sinó com una oportunitat de ser partícip en un àmbit popular). Així doncs, no és d’estranyar que contingui una gran quantitat d’informació, ni molt menys la possibilitat que això comporta a l’hora de trobar diversos enfocaments o punts de vista al voltant d’un mateix aspecte (la decisió d’escollir una determinada font en comptes d’una altra recau en la voluntat de la persona, en la seva llibertat de selecció d’informació). A més, cal afegir que, fins fa uns anys, les enciclopèdies s’adquirien de forma general per subscripció –pagament-. A l’actualitat, en canvi, les enciclopèdies s’estan traslladant de manera gradual a Internet i, en el cas de la Viquipèdia, fins i tot de manera gratuïta, la qual cosa comporta també una major oportunitat per accedir a tot tipus de continguts acadèmics.

Per altra banda, cal apuntar que, malgrat la gran quantitat d’informació a què podem tenir accés, la Viquipèdia no està avalada per cap tipus d’organisme acadèmic que s’encarregui d’analitzar la validesa dels texts publicats. Per tant, és possible trobar informació errònia (cal tenir en compte que qui publica la informació són els mateixos usuaris). Davant d’aquesta incertesa informativa, molts usuaris opten per una visita a nivell superficial, és a dir, buscant una única idea bàsica al voltant d’un tema. I és precisament això el que acostumen a trobar, ja que les publicacions són sovint simplistes i poc profundes en l’anàlisi. Les persones que hi volen aprofundir en un aspecte concret, en canvi, es dirigiran cap a l’enciclopèdia de paper tradicional –en cas de tenir-la- per tal d’assegurar les fonts d’informació. D’aquesta manera, sorgeix un retrocés en l’evolució de les tecnologies de la informació (TIC), ja que tornem enrere mentre deixem l’opció d’Internet -una eina que ens ha de facilitar la recerca d’informació- en un segon pla.

I un altre

Avui us posaré un vídeo que val la pena. És totalment teòric però es comprensible i dels pocs que he trobat en castellà. Crec que les persones amb una mica de temps (com jo, hehe) l'hi podrien dedicar una estona.

Buscar una definició entre tots

Bé, després de molt treballar amb l'element web 2.0 hem extret varies conclusions i diverses definicions... ara proposo (i per desviar la línia informativa cap a una més col·laborativa al blog) que entre tots fem un llistat de paraules per descriure aquest complex element



* El poder de les masses
* Interactivitat
* Prosumer (Productor+Consumidor)









* La Web 2.0 ets tu. La Web 2.0 som tots.